7 janvier 2013
TIPUS DE DICCIONARIS
Tipus de diccionaris from Smeya
Publicité
Publicité
17 décembre 2012
Manlleu de paraules
manlleu
1 m. [LC] Acció de manllevar; l’efecte.
2 m. [LC] Cosa manllevada.
3 m. [ECT] Contracte pel qual hom cedeix la possessió material d’un bé moble o semovent, amb obligació de retornar-la.
4 m. [LC] anar a manlleu Manllevar .
5 m. [FL] Element lingüístic, sobretot lèxic, que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra.
manllevar
1 v. tr. [LC] [ECT] Fer-se prestar. Li vaig manllevar molts diners, però ja els hi he tornat. Manlleva-li els llibres que necessites.
2 v. tr. [LC] Treure per a si (quelcom) d’un altre. La Lluna manlleva la seva claror al Sol. Els mots catalans manllevats a l’espanyol.
lèxic -a
1 adj. [FL] [LC] Relatiu o pertanyent al lèxic.
2 1 m. [LC] [FL] Conjunt de mots d’una llengua.
2 2 m. [LC] [FLL] Cabal, mena, de mots usats per un autor, per una persona, en parlar o escriure.
3 m. [FL] Diccionari, vocabulari, especialment del grec, hebreu o llatí.
vocabulari
1 1 m. [FL] Conjunt de mots propis d’un idioma, d’una activitat, d’un camp semàntic, d’una regió. Vocabulari hebreu. Vocabulari mèdic. Vocabulari de les Terres de l’Ebre.
1 2 m. [FL] Cabal de mots que coneix o usa un autor, una persona. Per a la seva edat aquest nen té un vocabulari molt ric.
2 m. [LC] [FL] Repertori d’unitats lèxiques d’una llengua o d’un àmbit d’especialitat determinat que pot contenir definicions o equivalències. Vocabulari d’anglicismes. Vocabulari català-castellà.
Publicité
Publicité
18 novembre 2012
EL NAIXEMENT D'UNA LLENGUA HISTÒRIES DE CATALUNYA
|
EL NAIXEMENT D'UNA LLENGUA HISTÒRIES DE CATALUNYA TV3 Uns monjos de Cuixà, al segle X reben la visita del dux de Venècia. I aquell dia s'adonen que allò que parlen ja no és llatí. Neix una de les grans llengües de la Mediterrània medieval. |
|
| Durant el segle IX, les terres que al cap d'uns quants segles s'anomenaran Catalunya, només són una mena de camp de batalla entre cristians, com el comte Guifré, i musulmans, com Llop ibn Muhammad, senyor de Lleida. En aquests enfrontaments, els comtes conquereixen noves terres i les repoblen. A cada nova terra conquerida, hi alcen un castell, com el castell de Mur i, de vegades, una església o un monestir, com el de Sant Miquel de Cuixà. I justament som en aquest monestir un dia del segle X. Hi acaba d'arribar un visitant il·lustre. És Pere Ursèol,dux de Venècia, que ve per retirar-s'hi. Quan el senten, aquells monjos s'adonen que, tot i que el visitant és cristià com ells, no parla exactament com ells: parla en la seva pròpia llengua. I fan un petit salt endavant: "si ell, que és venecià, parla la seva pròpia llengua, nosaltres, que també parlem una llengua pròpia, què som?" Hauran de passar encara uns quants segles, fins al XII, perquè tinguem una mostra escrita d'aquesta nova llengua. Són "Les Homilies d'Organyà". I també haurem d'esperar al segle XII perquè aquella intuïció dels monjos de Cuixà es converteixi en una consciència clara de comunitat. Una de les primeres mostres escrites és la "Gesta del comtes de Barcelona", una crònica feta al monestir de Ripoll i que narra la història del llinatge de la casa comtal de Barcelona i dels primers reis de la corona d'Aragó. Aquesta crònica eleva el comte Guifré a la categoria de fundador de la dinastia. Però no serà fins al cap d'un quant temps que trobem una de les primeres mostres de l'escut comtal, les quatre barres. És al sepulcre d'Ermessenda de Carcassona, a la catedral de Girona. |
16 novembre 2012
LA ROMANITZACIÓ
|
La romanització Històries de Catalunya TV3 |
||
| Un cop conquerida i pacificada Hispània, els romans hi van imposar la seva organització política i administrativa, social i econòmica. El llatí vulgar va eliminar les llengües ibèriques i es va imposar el culte a l'emperador. Alhora, el dret romà, que tindria una gran influència en el futur, va substituir l'indígena. Al camp, es van confiscar les terres als indígenes i es van repartir a colons, soldats i indígenes amics. Es van crear latifundis de propietat privada, que utilitzaven mà d'obra esclava com a sistema de treball. De tota manera, els propietaris rics tendien a viure a les ciutats i a deixar el treball de la terra en mans d'administradors. Aquests van introduir noves tècniques de conreu i l'ús del regadiu. Les unitats de treball agrícola es van organitzar a semblança de les vil·les romanes i s'hi conreava, sobretot, vinya, olivera, blat i conreus d'horta. Les vil·les disposaven també d'un petit bosc i s'hi practicava la ramaderia. A Catalunya, les primeres vil·les van aparèixer cap al segle II aC a les planes del Vallès, el Maresme, el Penedès i el Camp de Tarragona, i a la vall inferior del Segre, al voltant d'Ilerda. La seva màxima expansió va ser durant el temps d'August. La costa catalana va destacar per la producció i comercialització de vi, que va impulsar també la producció i comercialització d'àmfores. Els romans van introduir millores molt importants en l'organització de les ciutats. La ciutat es va convertir a l'època romana en un centre de producció i comerç de primer ordre. En la compra i venda de productes, la utilització de moneda romana era habitual. El desenvolupament d'una important xarxa de camins i la unificació de la moneda van contribuir a expandir el comerç. L'organització de la ciutat es va adaptar a les necessitats del comerç, de l'administració i del nombre creixent de ciutadans. Això es va reflectir en la construcció d'importants obres públiques com ara fòrums, teatres, amfiteatres, circs i basíliques (com a Tarragona), temples (com el de Vic), termes (com les de Caldes de Montbui), aqüeductes i ponts (com el de Martorell), etc. L'eix principal de la xarxa de camins romana el constituïa la via Augusta. Aquesta via, que seguia la costa mediterrània des de Cartago Nova fins a València, arribava a l'Ebre per Dertosa. Un cop a Tarraco, amb l'arc de Berà com a límit oriental, entrava cap a l'interior fins a Martorell, on es conserva l'anomenat pont del Diable sobre el Llobregat. Després, tornava cap a la costa per Barcino i continuava pel Maresme fins a Gerunda. Des d'aquí, anava cap al Pirineu i penetrava a la Gàl·lia per la zona de la Jonquera. Cap al 27 aC, August va convertir les dues províncies d'Hispània en tres. La citerior, també anomenada Tarraconense, va incorporar els territoris des de la costa catalana fins a Galícia a través de la vall de l'Ebre, i es va convertir així en la província més extensa. La capital de la província Tarraconense esdevingué la pròspera colònia de Tarraco, amb unes 70 hectàrees d'extensió i un nombre destacat d'edificis monumentals de força valor. De tota manera, la crisi política i econòmica que va viure l'Imperi romà des del segle III, va afectar la ciutat de forma irreversible. |
Publicité
Publicité